Per a construir arguments lliures de fal·làcies i, més generalment, sostenir un intercanvi d’arguments constructiu, Bordes (2011) ens proposa, reformulant la interpretació de Grice (1989), un codi de bones pràctiques argumentatives, que es pugui aplicar amb prou senzillesa a la vida quotidiana. Cal puntualitzar que es tracta d’un codi normatiu, és a dir, d’allò que “hem de fer”; l’obligació de seguir aquest codi és ètica, ni més, ni menys.
L’interès d’enunciar aquest codi abans de començar a veure exemples per a cada fal·làcia rau en que tenir-lo a mà ens permetrà constatar, per a cada exemple, quin punt es transgredeix, i de quina manera això es pot denunciar i corregir els arguments fal·laços.
Imatge: Truth and Falsehood, Alfred Stevens.
Codi de Bones Pràctiques Argumentatives:
- Principi de caritat interpretativa: La majoria de missatges que emetem són, en algun grau, ambigus, això és, es poden interpretar de diverses maneres; aquest principi ens obliga a interpretar cada argument del/s nostre/s interlocutor/s en la seva versió més sòlida i rigurosa, sempre que sigui coherent amb el que sabem de l’emissor.
- Principi de suspensió del judici interpretatiu: Aquest principi és d’aplicació quan els interlocutors no poden defensar les seves postures amb èxit; en aquest cas, suspendrem el judici sobre el tema, a l’espera de poder produir nous arguments.
- Principi de falibilitat doxàstica: De doxa, “opinió” en grec, aquest principi ens insta a assumir, en el moment en el que entrem en un procés d’intercanvi d’arguments sobre un tema, que podem estar equivocats. És imprescindible assumir la possible falibilitat dels propis arguments si volem que l’intercanvi sigui realment crític i ens acosti a la veritat.
- Principi de rellevància argumentativa: Tot argument produït a la conversa ha de ser rellevant per a arribar a una conclusió, evitant els paranys retòrics o les desviacions del tema que només emboiraguen l’intercanvi.
- Principi de suficiència argumentativa: Els arguments han de ser suficients en nombre, força i tipus de manera que facin raonablement acceptable la conclusió.
- Principi de claredat: Cal evitar d’enfosquir els arguments fent servir termes massa connotats, ambigus o vagues; l’ús retòric o estètic del llenguatge acostuma a impedir la correcta comprensió de l’argument, desviant l’atenció del què es diu.
- Recerca de la veritat: Sense necessitat d’entrar en el debat sobre què és la veritat, es pot afirmar que tot intercanvi d’arguments és la recerca d’una veritat, encara que aquesta sigui relativa. La discussió, així entesa, no pot encarar-se com un camp de batalla on el que importa és vèncer per a aconseguir els propis fins, o bé accedir al que l’adversari defensa només per a treure’n benefici més tard. Com en el món científic i filosòfic, la crítica imparcial és condició necessària per aquest fi.
Twitter
Subscripció RSS
Facebook
