La fal·làcia ad naturam és un tipus de fal·làcia que contravé el principi de rellevància argumentativa, que obliga qui argumenta a oferir arguments rellevants per a la conclusió. Sovint la vulneració d’aquest principi busca donar força a l’argument per vies retòriques que serveixin, alhora, per a ocultar-ne la debilitat, distreient l’adversari.
El cas ad naturam s’anomena així perquè fa referència a la “naturalesa” de les coses per justificar-ne la bondat; el que és, ha de ser així. Dit d’una altra manera, comet la fal·làcia naturalista qui afirmi que:
P1: X és una propietat natural de A;
C: X és bo o desitjable.
Un exemple d’aquesta fal·làcia apareix en un article d’Eulàlia Solé publicat a LA VANGUARDIA el 27 de gener del 2012, titulat Precocitat sexual femenina. Recomano aquest article a tot aquell que busqui exemples de fal·làcias, doncs en molt poques línies se’n poden trobar diferents tipus. El fragment que ens interessa aquí és el següent:
“[L]es pautes socials enalteixen el sexe com a màxim al·licient vital amb independència dels sentiments. Això és bo o dolent? A priori, les induccions solen ser menys desitjables que el comportament natural de cada persona.”
El fet d’afirmar que el comportament “natural” de cada persona és més desitjable que les “induccions”, no se sustenta en res més que en la pròpia opinió de l’autora: que les relacions sexuals que no estan acompanyades de sentiments (sense especificar quins) no són desitjables. Segons insinua, és la societat qui ens “indueix” a tenir aquest tipus de relacions, mentre que el nostre comportament “natural” seria un altre. Que el nostre comportament seria desitjable només pel fet de ser “natural” no és un argument raonable; podem trobar desenes de contraexemples en els que, sense ser induïts per ningú, les persones tenen comportaments no desitjables.
Imatge: Arbre de la Vida amb Verge i Eva. Anònim.
Un altre exemple d’aquesta fal·làcia, també aparegut a LA VANGUARDIA, es troba a la secció “La contra” del mateix diari de ’1 de febrer del 2012. En aquesta peça, Ima Sanchís entrevista Christopher Ryan, doctor en Psicologia sobre els hàbits dels éssers humans al llarg de la història. Ens fixarem en aquest fragment:
“Entonces, la monogamia no está en nuestra naturaleza.
Los cuatro son inteligentes y viven en grupos complejos, cooperan, y el sexo funciona como una lubricación social, para establecer y mantener las relaciones. Ir en contra de nuestra naturaleza nos hace sufrir. No estoy haciendo apología del sexo libre, pero creo que vale la pena saber quiénes somos.”
El problema de la resposta de Ryan és passar, sense més, de la descripció (“el sexo funciona[ba] como lubricación social“) a la prescripció normativa (“Ir en contra de nuestra naturaleza nos hace sufrir“); l’apel·lació a una suposada “naturalesa” de l’animal humà (“creo que vale la pena saber quénes somos“) per atacar la monogàmia com a pràctica sexual i social no és rellevant.
Twitter
Subscripció RSS
Facebook