¿Per què aquesta expressió es pot considerar fal·làcia? Per saber-ho, cal reconstruir-ne l’esquema argumentatiu:

          P1: Les normes són creades per a ser obeïdes

                         C: Cal obeir les normes

L’argument, plantejat així, revela el que s’anomena una fal·làcia per cercle viciós o petitio principii. Aquest tipus de fal·làcia consisteix en que la conclusió o parts essencials d’aquesta apareixen en la o les premisses. És a dir, no es dóna cap tipus d’informació que recolzi l’argumentació, sinó que s’hi observa circularitat.

Com es pot observar a l’esquema, aquest tipus de fal·làcies, un cop detectades i analitzades, semblen absurdes, doncs no es dóna cap argument. Sovint, però, qui argumenta per aquesta via aconsegueix donar aparença de validesa a l’argument utilitzant conceptes fortament connotats, ja sigui per significat o per color emocional, a fi que els receptors del missatge l’acceptin acríticament.

¿Qui pot estar en desacord en que “les normes estan per complir-les”? D’entrada, ningú. Ara bé, si observem la història, podem donar fe d’infinitat de lleis i normes, escrites o no, que mereixien ser transgredides, ja fos passiva o activament. Així que el problema de voler convèncer-nos amb aquesta frase resideix en una altra banda; es troba a la font de legitimitat de les lleis, és a dir, a la “força moral” que tenen aquestes lleis perquè cada ciutadà les obeeixi.

Imatge: Metro de Barcelona.

El poder executiu (governs, policia…) sempre tendeix a oferir una visió reduccionista de la legitimitat de les lleis. Per aquest, la norma sempre existeix per a ser implementada, executada. Aquesta és la feina d’aquestes institucions, el seu mandat, que s’apliquin les normes. Ara bé, quan aquesta visió reduccionista és imposada als ciutadans per la via que sigui, fent veure que la legitimitat de la norma ve del fet que és una norma, tal i com hem vist, es comet la fal·làcia per cercle viciós, i els ciutadans faríem bé d’anar més enllà d’aquest argument simplista, si volem que la nostra societat sigui vertaderament democràtica.

L'origen d'un somni esborronador

“A Barcelona, ciutat solar i nocturna. Barcelona, extrem límit occidental de l’Europa activa, i de seguida més enllà de l’Ebre cokmença l’Aràbia contemplativa. Barcelona, ciutat sonora: les màquines cada mmatí prenen el to de l’últim acord dels balls noctàmbuls (alguna vaga dóna una puasa de silenci, comptat per mesurats estrèpits de bomba en l’aire buit). A Barcelona vaig conèixer el símbol humà i vivent de l’acció que mecànicament es transforma en contemplació”

– Massimo Bontempelli, Màquina per contemplar, dins La dona dels meus somnis. Editorial Empúries, Barcelona, 1990.

Parlar de Massimo Bontempelli és parlar d’un dels pilars de la literatura contemporània i, la que s’expressa en català, no n’és una excepció. Oi més després de la visita que Don Massimo va fer a la Barcelona del 34. Una ciutat que li va regalar una Màquina per contemplar i que, com a agraïment, ell ens retornà amb la força d’un mestratge que, a la Mirada d’en Lluís, no se li podia passar per alt.

La mítica catalana d’en Massimo, la que va seduir un Calders de 22 anyets, està continguda en els catorze imperdibles contes de la dona dels meus somnis. Un recull d’exquisits relats que un dels membres del sempre enyorat Grup de Sabadell va publicar l’any 1935 en català.

El llibret, de 140 pàgines, ens presenta mostres d’alquímia científica- literària del nivell de Gairebé d’amor, un exercici de física quàntica aplicada a la subtilesa de l’amor més cast i prudent, i que dóna resposta a la pregunta: Poden maridar-se les imatges reflectides en un vidre amb el què hi ha a l’altre costat del mateix?

També s’endinsa en les realitats paral·leles i la comoditat dels serveis a distància, tan de moda avui en dia, amb un exercici sublim, el de la cura comodíssima, on la medecina a distància acaba obtenint uns resultats només aptes per a ments molt obertes i clarament allunyades de la tradicionalitat.

Finalment, el nostre relat, Màquina per contemplar, s’ubica en un desaparegut gran hotel de Barcelona on un conductor ens revela que ha canviat el transport horitzontal pel vertical perquè el primer l’apropa a la bèstia i el segon als àngels del cel. O, per dir-ho en mots més aciençats, el primer és desbocada acció i el segon pura contemplació. I ho fa amb un argumentari que no deixa indiferent a qualsevol persona versada en la física més tradicional.

La pregunta doncs és servida: Què fou primer? la curiositat o el misteri? la ciència o la lletra? I, encara més, encalçarà la ciència els misteris de la lletra?

La fal·làcia ad hominem és un tipus de fal·làcia molt utilitzat -es podria dir que és el més utilitzat de tots- i, gràcies a aquesta popularitat, la quantitat de subtipus que presenta és enorme. Genèricament, les ad hominem són fal·làcies que atempten contra el principi de rellevància argumental, ja que s’utilitzen les circumstàncies personals de l’oponent com a “prova” de que el que diu és equivocat o no vàlid. Un argument, però, no és vàlid o deixa de ser-ho en funció de qui el diu, sinó del seu propi contingut.

Per exemple, les crítiques del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) a les retallades del govern del Partit Popular (PP) -agafades d’un article periodístic a l’atzar- no poden ser desestimades com a no vàlides només pel fet que el PSOE hagués retallat ja en el seu dia despesa pública. L’actitud del PSOE pot ser considerada políticament incoherent, però les crítiques en sí poden ser encertades o vàlides segons el seu contingut. Si algun partidari del PP es defensés d’aquestes crítiques dient precisament això, que el PSOE també va retallar, incorreria en una fal·làcia ad hominem -subtipus tu quoque, és a dir, “i tu més”.

Imatge: Sidney Joseph Greene, Step by Step, 1919

A l’article de Juliana, podem observar com, un cop agafat l’anarquisme com a nèmesi de la civilització occidental, en el fragment final fa referència al moviment 15M:

“Mientras la policía y los sindicatos, cada uno por su lado, expulsan el movimiento 15-M de la ciudad de Madrid (la masiva manifestación del 29-M atravesando la Puerta del Sol fue una victoria simbólica de CC.OO. y UGT sobre unos indignados que dan pocas señales de vida en la capital), el antagonismo [N del R: antagonisme seria una ideologia nihilista adoptada pels anarquistes abans esmentats] desafía en Barcelona a la Generalitat, a los sindicatos y a la izquierda reformista (sumida en una notable confusión intelectual).”

Quan Juliana barreja, de forma deliberada, anarquisme nihilista i violent amb el 15M, tot dient que a Madrid els sindicats majoritaris han “expulsat” aquests últims, mentre que a Barcelona hi ha hagut disturbis per part d’encaputxats, està cometent una fal·làcia ad hominem, subtipus “males companyies”. Consisteix en associar les opinions o actituds de l’oponent a qui es desitja desacreditar amb les de persones o col·lectius “poc recomanables”. L’esquema és el següent, aplicat a l’exemple de Juliana:

P1: El moviment del 15M critica el sistema econòmic i polític vigent.

P2: Els violents anarquistes nihilistes (VAN) que provocaren aldarulls a Barcelona critiquen el sistema econòmic i polític vigent.

P3: El 15M i els VAN estan associats.

            C: Els arguments del moviment del 15M no són dignes de consideració.

Presentat clarament, l’argument de Juliana és una aberració i un insult a la intel·ligència, però presentat als mitjans com se sol fer, la retòrica enfosqueix el missatge i dóna una aparença de respectabilitat que impedeix, fora d’un anàlisi més fred, tota crítica.

En aquest cas, ens aturarem en la fal·làcia denominada del testaferro o de l’espantaocells. Aquesta fal·làcia està inclosa en el grup d’arguments que contravenen el criteri de rellevància, anomenades també fal·làcies per ignoratio elenchi, o per ignorància de la refutació. Genèricament, les fal·làcies d’aquest grup tenen en comú el ser arguments en els quals les premisses no serveixen per a demostrar la conclusió que es vol.

La del testaferro, concretament, es comet quan es pretén caricaturitzar una tesi per tal de criticar-la amb més facilitat. Per aquest objectiu se solen utilitzar diversos mecanismes, seguint Bordes (2011): “per simplificació (oblidant precisions subtils rellevants), per reconstrucció distorsionada i per extrapolació il·lícita (realitant inferències no implicades pel seu contingut).” Aquesta és una pràctica malhauradament molt estesa en l’àmbit dels debats partidistes o periodístics.

Imatge: Félix Vallotton, L’Anarchiste, 1892

En el cas de l’article de Juliana, podem trobar una fal·làcia d’aquest tipus en la caricaturització de les tesis anarquistes, curiosament un dels temes menys comentats en els encesos debats que s’han donat a la xarxa. Atenció al fragment següent:

“El dirigismo leninista está dejando paso a la negación anarquista, cuya verdad se construye a través de la acción. Propaganda por la vía de los hechos. Si el capitalismo hace sufrir a la gente, el capitalismo debe sufrir. Y para ello hay que atacar a sus símbolos. La violencia debe aflorar para mostrar la violencia de fondo del sistema.”

La fal·làcia del testaferro acostuma a servir-se dels prejudicis arrelats de l’audiència per, sense argumentar gaire o gens, poder convèncer de les tesis pròpies. Estipular que l’anarquisme és negació, atac i violència és simplificador i gens fidel a la realitat; l’acció directa o la propaganda pel fet poden assumir moltes més formes, com ens demostra, sense anar més lluny, l’exemple de la CNT-FAI a l’inici de la Guerra Civil espanyola, aturant la revolta feixista a Catalunya tot apropiant-se d’armes sense permís oficial.

A ningú no se li escapa que hi ha anarquistes que no rebutgen la violència com a mètode d’acció política -i que a vegades la practiquen a manifestacions en contra de l’opció majoritària dels manifestants-, com també existeixen caps de suro amants de la violència que es fan dir anarquistes. Aquests casos, però, no ens han de fer oblidar la feina constructiva de l’anarquisme i el llibertarisme al llarg de la història, en forma de col·lectivitzacions, campanyes de desobediència, etc. així com el pensament polític que hi ha al darrere, elements tots dos que podrien ser assumibles per sectors molt amplis de la població.

Però Enric Juliana no té cap interès en presentar el moviment anarquista i llibertari com quelcom de complex, amb matisos; l’anarquista és violent i nihilista, i punt. Presentar els moviments contestataris del poder oficial simplificats d’aquesta manera ha servit i serveix per justificar tot tipus de mesures repressives i, a més, poder generalitzar-les a tots aquells que són crítics amb l’ordre establert.

Partim del rebuig total i absolut a la violència – val més dir-ho, tot i que no hauria de ser necessari després d’un segle XX tan cruel i bèstia -, però també a les respostes desproporcionades o de contra violència aplicades en aquests casos, tot i que tampoc caldria manifestar-ho després del suara esmentat segle negre ja esmentat -.

No nego que, en plena batalla, sigui necessària la repressió, però no pas per atiar el foc, sinó per apagar-lo. El què si que nego és que la violència juvenil es pugui eliminar mitjançant la delació o la repressió. Oi més, quan les estadístiques ens parlen d’un 50% d’atur juvenil a Espanya i el jovent veu com es tanquen les necessàries opcions de futur que qualsevol ésser viu necessita per a desenvolupar-se. I no entraré en el complex món de la psicologia per a argumentar aquesta opinió, car d’altres mitjans generalistes ja ho han fet amb notable mestria.

En qualsevol cas, actuar sobre les causes de la violència segur que pot tenir molts més bons resultats que la repressió esmerçada i la cerca de bocs expiatoris com els estudiants a qui dedico aquesta Mirada o aquell perínclit pedagog que fou ajusticiat sense ni tan sols ser present als carrers de Barcelona durant la Setmana Tràgica.

Una imatge del 1909 que va tornar als mitjans al 2012

Acabo aquesta mirada amb un parell d’enllaços que m’han semblat força avinents i que, de fet, havien de protagonitzar la Mirada del mes d’abril:

El primer, ens pot ajudar a entendre perquè els nostres cervells newtonians es veuen superats pel relativisme dels fets, tot i que, en néixer, encara no som tan deterministes com de grans.

El segon, és una mostra del sublim diàleg que sempre pot prevaldre per damunt les garrotades. En aquest cas, es tracta del diàleg entre l’empirisme de la física quàntica i l’espiritualitat cristiana. Un diàleg entre dos móns tan distants que, les resclosides mirades de l’ull per ull, semblen jocs de quitxalla.

Pot avorrir o semblar una ximpleria. Moltes de les coses de què parlarem no són ciència, és a dir, no són susceptibles d’experimentació. L’objectiu principal és fer pensar: si et resulta estimulant, genial.

Foto de Naughty Architect / James Lumb.

Intentaré definir el concepte central, que pot resumir-se així: la selecció de l’observador modifica les conclusions extretes del fet observat. Altrament dit: l’altre carril de l’autopista probablement es mou més ràpid que el teu.

Mai ho has notat, això? És una constant en la nostra vida: al supermercat, l’altra cua es mou més de pressa. En una carretera de dos sentits, l’altre sentit té trànsit fluid i tu estàs en un embús. En una autopista amb diversos carrils, el teu és el més lent, etcètera. De vegades es tracta d’explicar aquest fet dient (i és cert) que et fixes més en aquestes coses quan et toquen a tu, i no quan tot va bé. Però hi ha una explicació menys psicològica i més matemàtica.

Imagina que ets un observador extern a un supermercat (ho estàs mirant, per exemple, amb una càmera de vídeo). Al supermercat hi ha dues caixes, i vint persones estan fent cua en total entre les dues caixes. Cada persona es dirigeix ​​aleatòriament a una caixa o l’altra. Et pregunto: Quina de les dues caixes té més probabilitat de ser la caixa lenta? Probablement, la teva resposta sigui la correcta: hi ha un 50% de probabilitat que cadascuna d’elles sigui la caixa lenta.

Però ara imagina el mateix cas vist des de dins. Tu estàs en una de les dues cues del supermercat, és a dir, ets una de les 20 persones i estàs en una de les dues caixes triada a l’atzar. Quina de les dues caixes té més probabilitat de ser la caixa lenta? La resposta correcta, naturalment, és… la teva. Per descomptat, “la teva” ha estat escollida a l’atzar, de manera que hi ha un 50% de probabilitat de que sigui la primera o la segona caixa, però és més probable que sigui la caixa lenta que la ràpida.

Per quina raó? Perquè tu estàs en ella. Si hi ha un total de 20 persones indistingibles, i tu ets una d’elles, com que en la caixa lenta hi haurà més persones que en la ràpida és més probable que estiguis a la caixa lenta que a la caixa ràpida.

Mira-ho d’aquesta manera: ets una de les 20 persones i tens els ulls tancats. Si et demano que apostis en quina de les caixes estàs (a la lenta o en la ràpida), per quin apostaries? Si les 20 persones fan el mateix, quina és l’estratègia que haurien de seguir? Si aposten a l’atzar (per exemple, tirant una moneda) encertaran el 50% de les vegades: de mitjana, 10 d’ells guanyarien l’aposta i 10 la perdrien.

Però aquí està el quid de la qüestió: sabent que ells són part del sistema observat, l’estratègia intel·ligent és apostar que són a la caixa lenta. Si, per exemple, hi ha 15 persones a la caixa lenta i 5 a la caixa ràpida i els 20 (amb els ulls tancats) aposten que són a la caixa lenta, 15 guanyaran i 5 perdran: un 75% de probabilitat d’encertar en aquest cas. Potser això et sembli una bajanada, però a mi, la primera vegada que vaig veure aquest argument, els ulls em van quedar com plats.

El mateix passa, per exemple, a la carretera. En un tram d’autopista determinat, de dues direccions, hi ha un 50% de probabilitats que un sentit sigui més fluid que l’altre, és a dir, hi hagi menys cotxes en ell. Quin és més ràpid? No ho sé.

Però si jo estic en el cotxe en un sentit, és més probable que el meu sentit sigui més lent, perquè en ser jo una mostra aleatòria de tots els cotxes de l’autopista, és més probable que estigui al costat de l’autopista en el qual hi ha més cotxes. El mateix passa en una autopista amb diversos carrils: si jo estic en un, és més probable que sigui el més lent.

He de llavors canviar de carril? Si tot és totalment aleatori… doncs sí. El que passa és que no és aleatori (puc veure si estic en un carril més lent o no), i a més, si tothom fa el mateix, l’efecte net és nul, és a dir, no afecta gens el resultat.

Aquests dos exemples (i molts més) expliquen efectes que tenen alguna cosa en comú: quan treus conclusions d’una observació, el fet que tu estiguis observant pot modificar les conclusions que treus, i has de sempre tenir-ho en compte.

Utilitzem només un 10% del nostre cervell.

Hi ha diverses raons per les quals això és absurd, de manera que anem part per part. En primer lloc, què vol dir “el 10% del nostre cervell”? De la massa cerebral, o de la nostra capacitat potencial? En qualsevol dels dos casos (i se senten sovint les dues versions del mite) l’afirmació no té sentit.

Pensem, en primer lloc, en la versió més “científica” de la teoria: que utilitzem el 10% de la nostra massa cerebral. Això vol dir que podríem funcionar de manera idèntica a la que funcionem ara si es retira un 90% de la nostra massa encefàlica. És clar, caldria saber quines parts retirar, ja que no voldríem treure part del 10% que sí que fem servir, oi? Però no hi ha cap experiment –ni un– en la història de la neurocirurgia en el qual un pacient hagi funcionat de manera semblant a la normal amb el 10% de la seva massa cerebral… vaja, ni de lluny. Amb el 10% de la teva massa cerebral, si segueixes viu, no ets ni l’ombra de l’ésser humà que eres.

Foto de DavoO / Wikimedia commons.

Però és possible tenir un cervell del 10% de la massa del teu que segueixi mantenint les seves funcions fonamentals… per exemple, el d’una ovella. Pesa el 10% del teu i és capaç de realitzar funcions bàsiques, però dir que és igual al d’un humà (o que podria ser-ho, si entrenem l’ovella perquè l’utilitzi i es tregui un doctorat) és molt dir. Per descomptat, tampoc hi ha cap experiment que ho demostri. Ja sé que no són comparables, però si apareix una ovella amb un doctorat en matemàtiques, em menjo el barret.

La segona versió de la fal·làcia afirma que el que utilitzem és el 10% de la nostra capacitat potencial. Molta gent associa això al paranormal: el potencial de la telepatia, la telecinesis i altres meravelles està en nosaltres, però com que només fem servir el 10% de la nostra capacitat cerebral, no en som conscients.

El que em frustra de fal·làcies com aquesta no és que siguin falses: és que els que les sostenen no tenen ni la més petita prova científica que són certes, ni mantenen una postura racional: és més aviat una emoció o una creença, i no hi ha manera d’argumentar que els convenci del contrari. Penso que té a veure amb un sentiment de “Puc millorar molt més, puc créixer i usar la major part del meu cervell”, però la veritat és que no ho sé.

En qualsevol cas, aquesta versió del “10% de la capacitat potencial”, a més de no haver estat provada per ningú, és absurda.

En primer lloc, pensem en l’evolució. L’ésser humà té un cervell (i per tant, un cap) tan enorme comparat amb el cos que ha de sortir de l’úter molt abans d’estar llest per sobreviure sense ajuda. Altres animals allarguen la gestació, de manera que surten de l’úter matern “llestos per a l’acció” … però si el fetus creixés més dins de la mare, l’enorme cap no podria sortir. No vas veuràs un nadó humà néixer i, als pocs minuts, sortir corrents com un nyu.

Per quina raó hauríem evolucionat fins a aquest estat si no fos rendible evolutivament? Pensa-ho: una espècie desenvolupa un enorme cervell que posa en perill la vida del fetus i la mare en el naixement, i força el nadó a sortir al món sense estar preparat perquè el seu cap pugui sortir de la mare… ¿per utilitzar un 10% de la seva capacitat? No té sentit.

A més, si el nostre cervell disposés de capacitats tan gegantines (un 10% de la capacitat significa que podríem utilitzar 10 vegades més de la que utilitzem), per quina raó no s’han manifestat en els centenars de milers d’anys que el nostre cervell ha estat tan gran? Quin sentit evolutiu tindria que una espècie tingués enormes ales que no sap usar i que fan que el part sigui més perillós, pinces que no sap tancar però que suposen un inconvenient enorme en un altre aspecte… o enormes parts del seu cervell que dificulten el part i la supervivència i, alhora, no s’usen?

Però és que, a més, és facilíssim provar avui en dia quina porció del nostre cervell fem servir. Una simple TEP (Tomografia per Emissió de Positrons), una prova de medicina nuclear, posa de manifest el que passa en realitat: encara que algunes funcions simples només usen petites parts del cervell, altres (com, per exemple, tocar la guitarra) utilitzen la gran majoria de les neurones. I si sumes les que s’utilitzen per a totes les accions que realitzes en la teva vida diària… doncs sí, utilitzes pràcticament tot el cervell, com és lògic per totes les raons que hem exposat anteriorment.

On va començar aquesta ximpleria del 10%? No és en un moment determinat, però sí en una època determinada: al voltant de finals del segle XIX i principis del XX, quan la psicologia i la neurologia eren joves. Hi va haver algun científic (com Karl Lashley) que va retirar part del cervell de rates i no va observar canvis en el seu comportament, i va deduir que aquesta part del cervell no s’utilitzava. D’altres, que creien en “potencials desconeguts” de la ment humana, van pujar al tren de la fal·làcia i, al final, com sempre passa amb aquests mites, tot i no tenir la mínima base científica i de ser absolutament fals, es va estendre fins estar per tot arreu, des d’anuncis fins a llibres de parapsicologia.

De manera, estimat lector, que pots anar a mirar-te al mirall i contemplar l’enorme cap (comparativament) que hi ha sobre les espatlles, i estar orgullós d’usar pràcticament tot el que hi tens dins. Estudis científics proven que, mentre llegeixes Notícies d’In, estàs utilitzant el 117% de la teva capacitat cerebral *.

* Si t’has cregut això, és que, efectivament, no utilitzes més que el 10% del teu cervell.

Per llegir texts sobre fal·làcies des d’una perspectiva més formal, consulteu l’Observatori de la fal·làcia, d’Adrià Estivill.

En aquest article, sintèticament, l’autor argumenta que preocupar-se només de la desigualtat dins els països és egoista i etnocèntric ja que, segons ell, les desigualtats econòmiques entre països han disminuït i que aquest fet és, comptant globalment, més important que la creació de desigualtat entre rics i pobres que es pugui identificar. A més, aquesta disminució de la desigualtat entre països seria, sempre segons Sala-i-Martín, producte de la revolució industrial i el capitalisme.

Enfrontar-se amb un text com aquest requereix paciència i rigor en la neteja dels recursos retòrics i de les inexactituds històriques, així com dels paranys i de les ambigüitats lingüístiques, a fi d’arribar a distingir la o les fal·làcies principals que recorren tot el text, i que cal reconstruir en la seva versió més forta per no caure en la fal·làcia del testaferro (que explicarem pròximament). A més, com que es tracta d’un discurs polític, que defensa una posició ideològica (a saber, el capitalisme polític o neoliberalisme), és esperable que tots els paranys i fintes hi siguin intencionadament; cal anar, per tant, amb una cura especial.

En primer lloc, cal constatar la barreja de fenomens que ens ofereix l’autor. La revolució industrial i el capitalisme són presentats alhora en defensa d’una política econòmica neoliberal. Ara bé, sabem que una cosa és la industrialització i una altra el capitalisme; estan imbricats però no són el mateix; com a contraexemple, podem citar les economies planificades industrials del segle XX i XXI(des de Rússia fins la Xina). Deixarem de banda, per tant, el factor de la revolució industrial.

En segon lloc, constatem la manca de referències pel que fa a les afirmacions de Sala-i-Martín quan parla de la reducció de la desigualtat entre països, i quan afirma que aquesta desigualtat ha acabat per “empequeñecer las crecientes diferencias dentro de los países“. On són les dades? Com podem calcular aquesta compensació? Aquest fet sol pot desacreditar la conclusió del seu article.

I en tercer lloc, observem en el seu article un biaix en l’elecció dels seus exemples històrics que fa impossible prendre’l seriosament. L’equació capitalisme = prosperitat per a tots té una infinitat de contraexemples, dins i fora dels països rics (Argentina, Xile, el quart món, Islàndia, Irlanda…).

Imatge: Poster de la International Workers of the World, 1911

Un cop fetes aquestes reflexions externes, tot i que relacionades, amb l’argumentació principal, podem reconstruir els dos arguments principals d’aquest article, ambdós fal·laços i de tipus causal, és a dir, en els que la manca de validesa té relació amb la mala exposició de les causes d’un fet.

El primer es pot reconstruir de la manera següent:

   P1: L’economia de mercat va aparèixer vers l’any 1760

  P2: Des de llavors, les famílies treballadores dels països rics han vist augmentar el nivell de vida.

                       C: L’economia de mercat crea riquesa per a tots.

La fal·làcia a la que ens enfrontem aquí s’anomena fal·làcia de la causa complexa, que consisteix en relacionar un efecte amb una sola causa, quan la realitat és que aquest efecte és conseqüència d’un conjunt de causes més complex. En aquest cas, Sala-i-Martín ens vol fer creure que el capitalisme és la causa única i/o principal de la riquesa de les classes treballadores dels països rics, deixant de banda d’altres causes com el domini militar del Nord sobre el Sud, l’espoli dels recursos naturals, el proteccionisme econòmic de certs sectors, les lluites sindicals que han permès l’extensió de drets socials o la redistribució de la riquesa mitjançant impostos, que serveixen per a mantenir els serveis públics com la sanitat, l’educació i els serveis socials. Simptomàticament, l’autor considera riquesa coses com “desde agua corriente hasta electricidad, pasando por pasta de dientes, teléfonos, anticonceptivos, ipods, viajes baratos en avion, automóviles o cenas en restaurantes chinos, japoneses o italianos”, passant per alt el dret a la salut, l’educació o a una vivenda digna que també són riqueses.

El segon gran argument de l’article es pot sintetitzar de la manera següent:

       P1: L’economia de mercat provoca la disminució de la desigualtat entre països.

                         C: L’economia de mercat iguala (a l’alça) els diferents nivells de vida dels habitants del món.

Aquesta fal·làcia s’anomena fal·làcia de la confusió entre condició necessària i condició suficient. Sala-i-Martín ens fa passar una condició necessària per a que els ciutadans d’arreu del món tinguin cada cop condicions de vida menys desiguals (a saber, que la diferència de PIB entre països sigui cada cop més reduïda) per una condició suficient per a aquest fi. Per entendre la fal·làcia només cal pensar en països amb un creixement del PIB i que no reparteixen la riquesa igualitàriament (com la Xina, Alemanya, entre molts d’altres); d’altres condicions són necessàries per a aquest equilibri entre tots els ciutadans del món, com polítiques redistributives, democratització real que permeti consolidar el repartiment de la riquesa, etc. És per això que, a més el PIB no és una referència fiable per a representar el progrés d’un país.

Un refrigerador termoelèctric. Foto de Bye / Wikimedia Commons.

Faré simplificacions per fer l’assumpte comprensible als no iniciats en la matèria. Si ets un expert en termoelectricitat, potser xerriques les dents mentre llegeixes aquest text, però si ets un expert en termoelectricitat, què nassos estàs fent llegint un article introductori com aquest?

Abans d’anar directament a l’efecte Peltier, et demano una mica de paciència mentre establim algunes analogies que em permetin explicar en què consisteix, a partir de com es comporten els electrons en un conductor:

Com probablement saps, quan un corrent elèctric recorre un conductor, hi ha electrons que es mouen pel conductor. Aquests electrons no són lliures: si els volguéssim arrencar del conductor, caldria que gastéssim energia en alliberar-los. Depenent de la naturalesa del conductor, els electrons del seu interior estan més o menys “atrapats” en el material.

T’ho pots imaginar d’aquesta manera: un electró a l’interior d’un conductor és com una bala a l’interior d’un bol. Per treure l’electró del material (o la bala del bol) cal realitzar un treball. Alguns materials són “bols profunds”, i els electrons en el seu interior estan molt “amarrats”: tenen molt poca energia, i cal molta feina per alliberar-los. Altres són “bols plans”, i destinant una mica d’energia als seus electrons, escapen del conductor.

Bé, ara pensa en un conductor pel qual circula un corrent elèctric: els electrons s’estan movent. En l’analogia de la bala, ara el conductor no és un bol: és una mena de solc a terra, pel qual es mouen els electrons. Que els electrons es moguin per ell no vol dir que siguin lliures: no poden sortir del conductor llevat que algú els doni energia (els “tregui del solc” d’una empenta).

Arribem ara al quid de la qüestió. Suposa que no tinc un sol conductor sinó dos conductors diferents, el conductor “verd” i el conductor “vermell”. I suposa que tots dos conductors no “amarren” els electrons igual d’intensament: el conductor verd és un bol (o un solc, quan els electrons es mouen) molt profund, és a dir, els electrons en el conductor verd tenen molt poca energia. Però el conductor vermell és menys avar amb els seus electrons, és un “bol poc profund”, i els electrons que circulen per ell tenen més energia: caldria poca feina per arrencar bales d’ell.

Si connectem aquests dos conductors (en un els electrons tenen molt poca energia, i en l’altre els electrons tenen més energia) un a continuació de l’altre, i a una pila, de manera que per ells circuli el corrent elèctric, passa una cosa en aparença estranyíssima:

Un electró que circula pel conductor verd té molt poca energia, i arriba un moment en què ha de passar al conductor vermell. És com si una bala fos per un solc molt profund i es trobés amb una “pendent cap amunt” que el connecta amb un solc menys profund. El que passa llavors és el mateix que passaria amb la bala: a mesura que aquesta puja la pendent guanya energia potencial però perd energia cinètica, és a dir, quan arriba a dalt es mou més lentament del que ho feia a baix.

A l’electró li passa exactament el mateix: quan passa del conductor verd (on la seva energia potencial elèctrica és molt petita) el conductor vermell (on té més energia potencial elèctrica) es mou més lentament. Però, com que la temperatura és una mesura de l’energia cinètica mitjana de les partícules que componen un material (i els electrons són unes d’aquestes partícules), com a conseqüència lògica i inevitable la temperatura de la zona de transició d’un conductor a un altre descendeix . ¡Es refreda! Això va ser observat per primera vegada pel francès Jean Peltier el 1834, i per això porta el seu nom.

Però què passa a l’inrevés, quan l’electró que es mou poc a poc i va per un “solc poc profund” passi del conductor vermell al verd? Doncs, evidentment, just el contrari: segons “baixa la pendent” i cau cap al conductor verd, on la seva energia potencial elèctrica és menor, s’accelera. I, com a conseqüència, la temperatura de la “pendent avall” augmenta.

Al final el que passa és que té un circuit tancat, una de les meitats està més calenta que l’altra: de fet, una està més freda que la temperatura ambient i l’altra està més calenta (com més electrons recorrin el circuit, major diferència de temperatura). Igual que en els sistemes de refrigeració per compressió (com els frigorífics), passa una cosa molt estranya i que sembla antinatural: on abans no hi havia una diferència de temperatura, ara n’hi ha, com a conseqüència que la temperatura no sigui altra cosa que una mesura de com de ràpid es mouen les partícules d’un material.

És possible utilitzar aquest efecte per construir un sistema de refrigeració, denominat nevera Peltier o refrigerador termoelèctric, que aconsegueixi refredar alguna cosa simplement amb un corrent elèctric. Els dos conductors poden ser dos metalls, o dos semiconductors (un de tipus n un altre de tipus p). A diferència de la refrigeració en una nevera, no hi ha parts mòbils, no hi ha líquid refrigerant, no hi ha bombes. Aquesta és l’avantatge fonamental d’un refrigerador Peltier.

Però, com bé saps, les nostres neveres no acostumen a usar aquest efecte. La raó, és clar, és que és d’una eficiència minúscula. Per començar, la diferència d’energia dels electrons entre els dos conductors (siguin quines siguin) no és gaire gran, de manera que cal una enorme quantitat d’electrons recorrent el circuit perquè es noti una diferència de temperatura apreciable: és a dir, cal una gran intensitat de corrent… i això escalfa el circuit (tant un com l’altre conductor) per l’efecte Joule, la qual cosa fa que la part freda ja no estigui tan freda. A més, cal dissipar la calor despresa per la part calenta del circuit (per exemple, amb ventiladors o amb refrigeració per aigua), la qual cosa també utilitza energia.

Al final, un refrigerador Peltier té un rendiment del 5-10% del màxim teòric (el d’un refrigerador de Carnot), mentre que la nevera de la teva nevera té un 40-60% del màxim teòric. És a dir, que els refrigeradors Peltier són unes 6-8 vegades menys eficaços que els de compressió. No obstant això, són útils en moltes situacions: per exemple, petites neveres per a acampada (perquè un Peltier ocupa molt poc lloc) o sistemes de refrigeració de circuits electrònics (per la mateixa raó). També s’empra en naus espacials i satèl·lits per refredar la part de l’aparell que rep la llum solar (la part calenta del circuit se situa a la cara fosca de la nau, perquè irradiï calor a l’espai).

Per cert, això pot sonar encara més rar, però pot usar-se un circuit així per fer tot el contrari: escalfar un conductor i refredar l’altre… per produir un corrent elèctric! Això s’anomena Efecte Seebeck, però això són figues d’un altre paner.

Però, quan fa uns dies, vaig assistir a una trobada al Saló d’Actes de la Institució Milà i Fontanals del Centro Superior de Investigaciones Científicas, el CSIC, l’imprevist ja m’havia enxampat i m’obligava a canviar de parer.

L’esmentat aplec, com no pot ser d’una altra manera entre lletraferits, responia a la presentació d’un llibre, d’una obra de tarannà purament científic, però que tracta un dels grans temes de la literatura universal, un tema que, com indicava un dels aciençats oradors de la vetllada, és de rabiosa actualitat: la passió amorosa.

El tractat s'organitza en quatre capítols

El Tractat s’organitza en quatre capítols: En el primer es defineix l’objecte d’estudi i se’n presenten les fases; en el segon, el metge s’endinsa en els seus orígens i les seves causes; el tercer recull la simptomatologia de l’amor; i finalment, el quart i darrer, proposa els remeis a aplicar sobre l’afectat de mal d’amors.

La gran novetat d’aquest Tractat és la visió integral – sense separar les causes fisiològiques de les psicològiques, el cos de la ment- que s’hi fa. I, en uns temps com els nostres, on especialitzar-se està de moda, aquesta obra, que agermana disciplines, resulta necessàriament innovadora.

En posarem dues mostres, tot prevenint que és obra d’un reconegut eclesiàstic, el què dóna un nou valor a l’escrit, ja que es demostra la capacitat de separar la professió de la devoció. Som-hi!

La primera diu:

Sembla que aquest amor furiós entre home i dona —atès que queda més clar amb l’exemple d’un fet particular— s’encén, un cop sotmès l’imperi de la raó, a causa de la delectança singular del coit.

Mentre que en la segona, entre els remeis de la passió amorosa, hi inclou:

l’art de la sexualitat -sobretot si es practica amb joves especialment plaents -

I quina és aquesta obra tan innovadora?
Qui és el metge i eclesiàstic capaç de recomanar l’art del sexe com a remei?
Doncs aquesta mirada mèdica a l’Amor es titula Tractat sobre l’amor heroic i el seu autor té nom d’hospital: Arnau de Vilanova.

El pare de la medecina catalana, el va escriure a finals del segle XIII, en temps de trobadors i amor cortès, per un costat; i del naixement de la Inquisició, per l’altre. N’Arnau, posant-se enmig de la disputa des de la professió mèdica, ens ha deixat un Tractat que, sense ser pas metge, transcendeix el seu temps per a plantejar-nos un repte a tots plegats:

Eps, companys, som capaços de curar malalties sense components químics afegits? És possible una medecina que integri cos i ment en les seves diagnosis? Ah, si! I fer-ho a la manera d’Arnau, és a dir, amb professionalitat i sense trucs de curandero.

Sia dit!